Escalar Ghost pterophyllum scalare

Distribució:

Àrea amazònica i els seus tributaris, des del Perú fins a l'est de l'Equador, passant per Colòmbia i el Brasil al llarg dels rius Ucayali, Solimões i el curs principal de l'Amazones. També és present en els rius Amapá (el Brasil), Oyapock (Guaiana Francesa) i Essequibo a Guyana.

Forma:

Cos aplanat lateralment, de manera que és molt estret. No obstant això els radis espinosos de les aletes imparelles tenen una gran extensió, especialment la dorsal i anal, que s'estenen en sentit vertical donant gran altura i excel·lència a l'aspecte general del peix. També compten amb unes aletes ventrals molt allargades i estilitzades. Posseeix entre 30 i 39 escates en una línia horitzontal.

Coloració:

La forma salvatge de P. scalare és similar a la de P. altum en coloració: cos platejat amb bandes verticals fosques bastant marcades. (7 bandes visibles en els juvenils, que passen a ser 4 en els adults). Aquesta coloració li permet passar desapercebut entre les zones de plantes altes i els cañizos. Amb la reproducció en captivitat s'han dut a terme nombrosos programes de cria selectiva a la recerca de varietats cromàtiques cada vegada més cridaneres, i existeixen en el comerç tot tipus d'híbrids: forma xantocrómica (orada), negra, platejada, albina, koi (similar al dibuix d'una carpa koi), marbre, lleopard... així com varietats d'aletes allargades (vela, o velífera), per a visualitzar-les com així també per a poder distingir entre el espermiducto del mascle i el ovopositor de la femella, suggerim visitar el oAtlas d'Escalars.

Grandària: Fins a 15 cm.

Diferències sexuals:

A part d'alguns trucs (cap més gran, front més prominent, color d'ulls, etc.) que han demostrat ser poc fiables, no existeix dimorfisme sexual extern en aquesta espècie fora de l'època de reproducció, en la qual són clarament visibles les papil·les genitals. La de la femella (ovopositor) és cilíndrica, gruixuda i amb terminació arrodonida. La del mascle és triangular, més petita i acabada en punta.

Temperatura: 24è-28è centígrads.

Aigua:

Lleugerament tova i àcida. KH=2-*5ºd i GH=2-*10ºd. pH entre 6.0 i 7.2.

Aquari:

Aquaris espaiosos i alts, sense excés de corrent, reservant almenys 30 litres d'aigua per a cada exemplar. Cal anar amb compte de no col·locar-los amb companys que els càpiguen per la boca, perquè tard o d'hora els veuran com a aliment. Si conviuen des de petits poden conviure amb els tetra neó, per exemple, però si s'introdueixen de noves, els veuran com a menjar. L'aquari ha de ser prou alt, perquè aquests peixos agraden de realitzar desplaçaments verticals entre les plantes. S'ha de plantar densament per les zones laterals i el fons, i deixar buidada la zona central perquè nedin al seu gust. És molt aconsellable que es disposin algunes plantes flotants que produeixin zones d'ombra molt del grat dels escalars. Alguna planta de fulles amples serà necessària perquè els escalars la usin com a lloc de fresi, sent les més adequades per a aquest propòsit les del gènere Echinodorus.

Alimentació:

Són omnívors i bastant voraços, així que no sol haver-hi problemes per a alimentar-los. Accepten tot tipus de pinso en grànuls o escates a més de tota classe d'aliments vius, congelats o en papillas. Es pot usar les mateixes farinetes que per als discos, però reduint o eliminant la quantitat de carn o cor de vedella i augmentant l'aportació de carn de peix i vegetals.

Comportament:

Gregari i territorial. És un cíclido relativament pacífic que viu en grups amb un marcat caràcter jeràrquic. Malgrat que s'usen moltes vegades com a peça principal de biòtops amazònics comunitaris, no és un peix que convisqui massa bé amb els seus companys, perquè amb l'edat es tornen molt territorials.
Quan forma part del cardumen, l'escalar és un peix sociable que presenta pautes de comportament molt característiques. Igual que ocorre amb els discos, els individus s'escalonen d'acord amb el nivell de dominància que tenen. L'exemplar més gran i saludable sol ser el peix dominant que competeix pels espais, pel menjar i per la parella reproductora, sempre amb èxit sobre la resta dels components del grup. Les petites escaramusses que marquen l'estatus del peix segueixen sempre els mateixos passos. Els peixos s'enfronten amb les aletes molt obertes, vibrant i amb moviments amenaçadors de cap i simulacions d'atac cap endavant i cap endarrere, amb el cap mirant al capdavant. Si els exemplars són de semblant grandària llavors es produeixen mossegades simulades (i algun real) i empentes frontals. El peix vençut es col·loca amb el cap mirant cap amunt i aquest simple moviment serveix per a desinhibir a l'agressor que es dona per satisfet.
Les baralles augmenten en intensitat en l'època de reproducció. Es donen quan es formen les parelles, quan la parella delimita el seu territori, i sobretot quan la parella defensa la posada de qualsevol peix que s'acosti.

Reproducció:

Normalment és el mascle dominant el que comença a definir i defensar una zona de l'aquari, carregant contra tots els altres habitants del tanc. Els atacs simulats, les vibracions intenses de les aletes i la natació, en petites arrencades per la zona que defensa, serà el reclam suficient perquè les femelles es vagin acostant a ell amb interès. Només les femelles que estiguin també disposades per a la reproducció aguanten els atacs simulats del mascle que mai arriben a consumar-se si hi ha altres peixos en l'aquari. Una de les femelles serà triada pel mascle i entrarà en la zona reproductora. Els dos peixos separats del grup estaran ocupats a rebutjar d'aquesta zona de l'aquari a la resta dels peixos. Aquest comportament es va accentuant de manera progressiva fins que les parella arriba a expulsar de manera agressiva als peixos que s'acosten massa. Això ocorrerà durant tota la reproducció i naixement dels alevins.
Els progenitors constitueixen una parella amb forts llaços. Posen junts sobre una superfície llisa vertical prèviament netejada (el vidre, un tros de pissarra posat de forma gairebé vertical...), o sobre una fulla gran. Encara que habitualment són molts menys. Una femella en la seva etapa més fèrtil pot dipositar fins a 800-1000 ous. El color dels ous al principi de la posada, són transparents. Si es fecunden satisfactòriament, es tornen d'un color ambar. Si no es fecunden correctament, es tornaran blancs i cal retirar-los per a evitar que siguin infestats per fongs. L'eclosió es produeix 48 hores després del fresi. Formen un grupito que els pares traslladen de zona en zona segons sentin algun senyal de perill. En aquesta fase el petit aleví no s'alimenta de l'exterior durant una setmana, perquè encara té suficients reserves en el seu sac vitelino. Sol romandre apinyat al costat dels seus germans i sense moure's a penes. Els alevins, en absorbir el seu sac vitelino i començar la fase de natació lliure, poden ser alimentats amb nauplios de artemia i un aliment comercial per a alevins